Seria necessari que la ciutat es dotés d’una estratègia que permeti orientar la política municipal en matèria d’assentaments cap a un objectiu comú, dels diferents serveis municipals. Aquesta és una de les principals conclusions de la resolució de la Sindicatura de Greuges de Barcelona arran de la queixa d’una ciutadana en representació de 22 famílies que vivien en solars i naus en desús, així com de representants d’Amics del Moviment Quart Món.
Davant el risc de vulneració dels drets de les persones que viuen en espais ocupats declarats com a infrahabitatges, pren especial importància actuar per assegurar unes condicions de vida adequades i el respecte als seus drets.
El desnonament d’infrahabitatges: punt de conflicte
La queixa presentada davant la Sindicatura expressava una contradicció entre la raó que movia a l’Ajuntament de Barcelona a ordenar desallotjar els assentaments i les condicions posteriors de les famílies. El desnonament d’aquests espais es fa perquè no són segurs, però la manca d’alternativa residencial i els desallotjaments freqüents fa que el problema persisteixi o s’agreugi.
Els districtes on s’ubiquen els espais dels assentaments inicien el procediment administratiu per a la declaració d’infrahabitatge després de constatar que l’espai no reuneix les condicions d’habitabilitat. Aquest procediment s’inicia arran d’informes dels serveis de Protecció Civil, Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament, on es fa constar que no es reuneixen condicions bàsiques de seguretat en cas d’incendi, ni condicions de seguretat estructural, d’accessibilitat o de salubritat. Sobre la base d’aquestes circumstàncies, es decideix que cal desallotjar.
Però malgrat la participació dels serveis socials al procés, la manca de recursos d’allotjament adequats per a les famílies desnonades fa que aquestes puguin quedar en una situació especialment vulnerable.
L’habitatge com a porta d’altres drets
El dret a l’habitatge és central a la nostra societat, ja que afecta a l’accés a altres drets com el dret a l’educació, o la salut. Per aquesta raó, és de vital importància facilitar l’accés a un habitatge digne a la ciutadania, i sobretot a aquelles persones més vulnerabilitzades.
La Sindicatura considera que, especialment pel que fa a les famílies que disposin d’un pla d’intervenció amb els serveis socials municipals, s’ha de valorar la possibilitat de derivar-les a un pis d’inclusió per tal de treballar amb més garanties per la seva inserció social.
Aquest recurs pot donar una resposta més integral al problema que viuen les persones que habiten en assentaments. Tal com hem indicat anteriorment, més enllà de la necessitat de veure garantit el seu dret a l’habitatge, cal treballar en la seva inclusió socioeducativa i laboral per aconseguir erradicar les causes que poden abocar determinats col·lectius a viure en assentaments.
La col·laboració amb el tercer sector
Un aspecte detectat en l’estudi de la queixa, i corroborat en les visites i contactes mantinguts en assentaments de la ciutat, és l’actuació dels serveis socials en els mateixos grups de població en què també intervenen algunes entitats socials. Malgrat que els equips es poden conèixer, sovint les accions d’uns i d’altres no estan prou coordinades o no es comparteixen informacions bàsiques que poden ser fonamentals en moments clau, com ara els dels desallotjaments.
Aquest fet contribueix a un cert desconcert per part de les famílies, que no tenen gaire clar a qui i quan s’han de dirigir per a determinades qüestions i en qui cal confiar.
El fet que hi hagi una entitat treballant en aquests territoris, amb una trajectòria històrica provada, és un valor que hauria d’aportar riquesa en la intervenció social i en el benestar de les famílies. Per aquest motiu, aquesta Sindicatura considera necessari que el diàleg entre l’IMSS i les entitats socials sigui fluid i transparent perquè puguin treballar plegats, de manera coordinada i sumant esforços.
Una mirada metropolitana
Més enllà del repte que es planteja en l’àmbit de la ciutat de Barcelona per la situació de les persones en assentaments, per la Sindicatura de Greuges de Barcelona aquest problema té una dimensió superior a la municipal.
Malauradament observem una manca de coordinacions polítiques d’abast metropolità, així com l’existència de determinades polítiques expulsives en alguns municipis. Fet que comporta un efecte que concentra a la ciutat de Barcelona bona part d’aquesta població exclosa.
Davant això, l’Ajuntament de Barcelona ha incrementat de manera contínua els recursos municipals que atenen aquesta realitat. Però cal tenir present que aquest problema desborda la capacitat d’actuació de l’Ajuntament de Barcelona i requereix un compromís metropolità.
En conseqüència, aquesta Sindicatura demana al consistori que insti la resta d’administracions públiques competents que assumeixin les seves responsabilitats i cerquin, de manera col·laborativa, la manera de garantir els drets de totes les persones que es veuen abocades a viure en assentaments.